L’arca de l’aliança
Tinc un mos de terra amb quatre ametlers florits,
un tresor xicotet abrigat de costelles,
amb dos pams de celatge i un sol exaltat,
que em regala les llunes i els dies gradua
a la justa mesura d’humitat i calor
per fer-se parell i propici al meu cos.
Tinc plantat al mig del cor un circ ambulant,
el miracle d’uns ulls burlaners i ametlats,
que s’escolen com bàlsam pels senyals del destí;
amb les dues grans pistes d’arena moreva,
amb feres, trapezis i una troupe de pallassos,
aguaitant pels badalls d’unes denses pestanyes.
Tinc guardat en la boca un anell de saliva,
una larva impacient que espera enroscada,
fent i desfent un mateix capell, l’abraçada
de la teua llengua, abundant i virtuosa,
que desplegue el sedós embolcall de les ales
i fonga el vol dels pigments com un caramel.
Creixen les dunes de paraules movedisses
tot al llarg dels replecs de les meues entranyes,
amb els grans daurats que la teua veu transporta
i, pam a pam, van cobrint cavernes i torbes,
implacables com el foc, que arbre rere arbre
des de dintre crema la malesa del bosc.
Jau estirada per tots els llits que hem desfet
una febre perenne de sentir la pressió
de la teua carn dura, com les roques del mar;
de fora endins, pel solc que primer han descrit
la llengua i els dits; de dins cap a fora, en onades
que penetren l’arena, xopa ja de saliva.
Vull ser el full en blanc on dibuixes el mapa
desplegable d’aquest amor nostre, que òmpligues
de llegendes concretes fins a l’últim relleu.
Vull que esgotes en mi intensament l’impossible,
que amb pols imflexible desafies les certeses
i subratlles les línies amb pigments i desig.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada