Terra santa
Jo tenia els ulls fortament tancats
i enfonsava com arrels els genolls
en la terra que duc a dins del ventre.
A fora creixia un sol crit encès.
Ell es posà un pessiguet d’argila
en la palma de la mà, fabricà
una pomada amb un raig de saliva
i m’ungí set vegades les parpelles.
En contacte amb l’aire i la pell, el fang
ja era fresc i em va penetrar un fort
benestar animal. Les veus humanes
s’arremolinaven al nostre voltant
i alçaven núvols de cendra amb els hàbits
que els recobrien impúdicament
les vergonyes. Vaig caure als seus peus
i, amb la llengua nua, vaig llepar l’impuls
de dreçar-me pels graons de les cames.
Com un puny tancat, com un vot de sang,
les boques exhibien crits de pedra.
Ell m’alçà a pes de braços i em girà.
Llavors emmudiren, com si les pedres
s’hagueren entravessat als seus colls.
Amb totes dues mans em va agafar
per les galtes del cul i va arrancar
a menjar-me el cor pel badall ofert.
De colp, va parlar per la meua boca:
«No hi ha res amagat, si no és per dir-ho,
no hi ha secret si no és per fer-lo públic:
qui tinga ulls per a veure, que mire».
Llavors i només llavors cada un
va saber que se n’havia d’anar
per on havia vingut. I, a mi,
se’m badaren com un clam les parpelles.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada