Salm 127
«On eres abans de fer el cel i la terra?»
Et confonies amb les llavors que s’inflaven
i et ramificaves en la carn com les venes.
Però allò que la saó encara ni endevinava,
jo ho vaig preveure amb una cega agudesa
quan vaig sentir el teu nom, que està ple de noms.
En un sòl desprovist de tot alè de llum,
enmig dels gemecs del ciment, et vas descloure
i t’has fet carn dins meu com un record latent,
que guardés, sense saber-ho, en la memòria,
del dia que escopires la llum a les retines.
«Per què no ho feies abans, si dins meu no hi ha res
que no clamés per veure’m nu al fons dels teus ulls?»
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada