Paràbola
«La nit descendia i omplia l’aire
d’una aspra sensació de fredor.
Les roques tallaven en vertical
la mar, tan freda, banyada de cel.
I els ulls acabaven acomodant-se
a la foscor, encara un dia més.
Deien que des de l’última vegada
s’havia deixat créixer els cabells,
negres i ondulats, fins a les espatles.
Els pins primer, les alzines després,
ordien una selva terra endins,
però el cavall sabia tots els camins
i, tard o d’hora, em portava de nou
l’ardència del seu alè al bescoll.
Em prenia per darrere entre els braços
i jo procurava no bellugar-me,
no parava de llegir els estels,
respirava a boca plena l’olor
de resina que portava als cabells,
en la roba, en l’arma de foc, oculta.
Em trobava ben sol. Podria dir
que cap fressa no trencava el silenci
de la nit. Podria dir que era negra,
-més que negra, lúgubre-, que no veia
ni els pins, que sabia que hi eren per l’olor.
Podria dir que no havien parat
les pluges en tota la primavera,
que els pendents i totes les coses verdes
creixien amb una força desfermada
que semblava que hagués estat reunint-se
durant anys per colgar el cor del bosc
i no deixar ni un bri lliure a les sendes
que el portaven a mi, a frec de mar.
Però no diria la veritat.
Mai no havia estat obstacle el perill,
un pas barrat pels músculs de les branques,
les navalles de les fulles, els punys
de les pedres, perquè guardava al pit
els remeis que guarien les ferides.
Perseguit de prop pels mastins reials,
diuen que el seu cavall es malferí
en una pota i que, a prop de l’Onyar,
una nit de juny el sacrificà
i diuen que amb ell matà el secret
dels camins que el portaven a mi.»
