Amor de prop
I
no demane ni espere res més
que tornar a sentir-te la veu,
expandint-se pels porus
de les parets. quan obris la porta de casa
ja em ballen tot de peixos a dintre,
t’acostes amb quatre gambades,
m’abraces i encara arribes a temps
d’enxampar la cua d’un peix, roig
i humit, que apunta per la boca.
II
t’has empinat al meu davant
amb els ulls plantats d’algues i ombres.
m’has demanat una altra glopada
de saliva i mentre arrele
en la teva boca, creix la bromera
fins ocultar els gemecs.
les teves ombres s’entrellacen
amb les meves, per les clarianes
de la gola baixen raigs de llum
que encenen les fulles de les algues,
amuntegades als nostres peus,
i rebenta el foc a dins de les venes.
III
lentament, recullc amb la llengua
les llavors externes
que hi ha escampades pel teu prepuci.
fermes, les passege pel paladar
i les crostes
a una lleu pressió
em cruixen, salades,
entre les dents.
IV
com una barra de metall en fondre’s
la sang gira de pressa cap als peus
i volta endarrere cap a la testa
per milers de vasos i capil·lars,
cada cosa flueix com una font
i cada raig de semen sembla embogit
per regar l’anatomia del món.
V
has tornat de la immensitat,
poblador d’altres paisatges.
t’he agafat el cap entre les mans.
m’he aturat en cada detall del rostre:
l’amplada del nas,
l’estrella als llavis, el somriure
que sorgeix cec de l’arena,
el matís negre de la barba
i els ulls marrons profunds,
esvalotats i alhora serens,
uns ulls de després,
que per un defecte òptic
a causa de la proximitat
no puc enfocar
tots dos
alhora.
